Els dos capítols signats pels membres del Grup Daniel Jones s’ubiquen a la primera part de l’informe, corresponent al marc general, on s’analitzen aquells aspectes que tenen una incidència transversal als diversos mitjans i indústries de la comunicació i la cultura. Concretament, Isabel Fernández i Marc Espín repeteixen com a responsables del capítol “Les polítiques de comunicació”. Mercè Díez, per la seva banda, s’ha encarregat de l’apartat “Economia i finançament de la informació”, que s’ha reenfocat en relació als informes d’anys anteriors, ja que ara integra els capítols que abans es dedicaven específicament a l’anàlisi dels grups de comunicació i a la inversió publicitària als mitjans de comunicació.

El capítol sobre polítiques de comunicació para atenció a les principals mesures implementades durant el bienni 2015-2016 en relació a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya i de suport als mitjans privats. També valora la coherència entre les propostes programàtiques realitzades per la coalició Junts pel Sí i la seva acció política, i les actuacions del Govern espanyol amb transcendència a Catalunya, com l’adjudicació de noves llicències de TDT de cobertura estatal.

Pel que fa al comportament econòmic de sector de la comunicació, s’observa que tant a Catalunya com a Espanya, s’ha mantingut durant el bienni una tendència moderadament positiva que ja s’havia apreciat el 2014. Amb tot, els ingressos per publicitat i aportacions dels usuaris queden molt lluny de les xifres assolides el 2007.

L’Informe de la Comunicació a Catalunya és una iniciativa de l’Institut de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (InCom-UAB). L’ultima edició es va presentar públicament al Palau Robert de Barcelona el passat 28 de setembre.

En el capítol realitzat per Díez s’analitza el sistema comunicatiu català des del punt de vista de les empreses i grups de comunicació que hi actuen, parant especial atenció en les que tenen seu al Principat. El text s’obre amb un apartat de contextualització sobre la situació econòmica que ha caracteritzat el bienni. Posteriorment s’identifiquen els principals actors empresarials de la comunicació a Catalunya i s’aporten dades que permeten apreciar-ne la dimensió econòmica (ingressos d’explotació, resultats de l’exercici, actius totals, plantilla). També s’observa l’estructura de la propietat —posant el focus en la composició de l’accionariat i les empreses en què participen— i els actius mediàtics, per tal de descriure les activitats que desenvolupen i els sectors de negoci que abasten.

En relació al bienni anterior, el període 2013–2014 mostra signes de recuperació, per bé que caldrà valorar en successives edicions de l’Informe si indiquen l’inici d’una revitalització sostinguda. En el sector de la comunicació destaca especialment, encara que no es pot parlar d’una tendència a l’alça consolidada, el creixement de la inversió publicitària tant a Catalunya com a Espanya.

Entre els grups de comunicació més grans que actuen a Catalunya, aquest bienni s’ha refermat el duopoli de Mediaset i Atresmedia, que el 2013 controlava prop d’un 90% de la facturació publicitària, amb els consegüents efectes sobre el grau de pluralisme del sistema de mitjans.

La tendència cap a processos de concentració s’ha accentuat molt notablement aquest bienni en el terreny de la televisió de pagament. El fet més rellevant ha estat l’ampliació de la participació de Telefónica a Distribuidora de Televisión Digital, controlada anteriorment pel grup Prisa. L’operador encapçalat per César Alierta s’ha convertit, de fet, en l’actor principal d’aquest segment de mercat. La suma dels abonats de Movistar Fusión TV i Canal + supera el 60% del mercat de la televisió de pagament a Espanya. Aquí es configura un model integrat de negoci, caracteritzat per la pluralitat de serveis en una mateixa oferta comercial (telefonia fixa, mòbil, internet i televisió), que hibrida, per tant, els negocis de les telecomunicacions i l’audiovisual. Amb tot, la puixança d’operadors de telecomunicacions com Telefónica en el mercat de l’audiovisual s’ha construït també sobre el fracàs d’altres estratègies de diversificació audiovisual i multimèdia, com ha passat amb el cas de Prisa, que en el bienni 2013–2014 s’ha vist obligada a desprendre’s d’actius per tal d’eixugar el deute.

Pel que fa als principals grups de comunicació públics, la situació és d’extrema fragilitat. En el cas de la CRTVE caldrà estar atents a la discussió sobre una eventual modificació del seu model de finançament, que s’ha mostrat clarament insostenible. Per la seva banda, la situació econòmica de la CCMA ha mostrat millors indicadors, que en gran part s’han aconseguit amb considerables esforços de contenció. En l’escenari actual, en què s’han esvaït, per ara, els projectes d’eliminació de la publicitat a Catalunya Ràdio i d’externalització del departament comercial de TVC, caldrà buscar consensos més amplis per definir el millor servei públic amb la màxima responsabilitat en la gestió d’uns recursos econòmics limitats.

]]>